Artículos - Entrevistas

JOSEP PASCUAL. OBSERVADOR METEOROLÒGIC DE L AIGUA DE L ESTANY

Revista d'informació al soci. Club Natació Banyoles
núm.75, juliol 2022, pp.14-15.

Aprofitant que a Banyoles es celebrava el tradicional Aplec de la Sardana, vaig tenir ocasió de poder conversar amb Josep Pascual. És component de la Cobla la Principal de Banyoles, però a la vegada un gran observador del comportament de l'Estany de Banyoles, ja que porta més de quaranta anys mesurant-ne, entre d'altres, la seva temperatura.

Nascut a l'Estartit l'any 1950, reconeix que aquesta seva afició per la meteorologia li ve de lluny: “El meu pare i el meu avi eren pescadors a l'Estartit i de ben petit jo ja havia anat amb ells a la barca. I, en aquells anys, un dels llocs on anaven a pescar era al voltant de les Illes Medes, les quals els hi servien de refugi. Quan bufava tramuntana, llançaven les xarxes a la banda sud de les illes i, si era garbí, a la inversa. Però això era una feina que es feia d'un dia per l'altre, o sigui que havies de preveure el vent que faria el dia següent. I així va ser com em vaig començar a interessar per la meteorologia”.

Recorda que quan tenia quinze o setze anys, amb l'ajuda d'una llauna de conserves, va començar a mesurar la pluja que queia a l'Estartit. Però varen ser mesures esporàdiques que es van convertir en habituals a partir del 1969, una vegada va entrar a estudiar a l'Escola d'Agricultura de Barcelona. En aquest moment va aprofitar per posar-se en contacte amb el servei meteorològic de l'època (llavors “Servicio Meteorológico Nacional”, l’actual AEMET) on va aconseguir que li deixessin alguns aparells amb els quals perfeccionar les seves mesures, com la pluja, la temperatura o la pressió atmosfèrica. Amb els anys en va afegir d’altres com el nivell mitjà del mar de la seva vila natal.

Això succeïa l'any 1974 i, dos anys més tard, va prendre les seves primeres mesures a l'estany de Banyoles. “Portava temps fent observacions al mar, però a vegades hi havia canvis de temperatures que no hi havia manera d'explicar. Això era causat pels corrents marins, i per això em vaig plantejar portar a terme observacions en un lloc on les aigües sempre estiguessin igual com és l’Estany de Banyoles. Durant un any en vaig fer tot un seguiment, però la carretera era molt dolenta i un cop satisfeta la meva curiositat ja vaig donar-ho per acabat”.

Deu anys més tard, de nou les seves investigacions el varen tornar a portar a Banyoles: “Eren unes mesures molt lentes per culpa del material de l'època, les tradicionals ampolles Nansen. Era un dispositiu en forma de cilindre que servia per recollir mostres d'aigua a diferents profunditats que anava acoblat a un termòmetre d'inversió de mercuri, que fixava les lectures de la temperatura”.

Però aquesta vegada, amb mesurar la temperatura de l'aigua no en va fer prou: “Em vaig interessar també pel llot del fons de l'estany i per la profunditat en què es troba, la qual canvia de nivell depenent de la pluviometria de l'any. Per exemple, ara que portem dos anys de sequeres el llot està molt assentat. Però, si l'aportació d'aigües subterrànies fos més important, aleshores aquest llot tendiria a pujar a cotes superiors. Amb l'ampolla Nansen, que té dues vàlvules que permeten prendre mostres d'aigua en un lloc determinat, vaig agafar un parell de mostres d'aquest llot, el vaig pesar i vaig arribar a deduir que la densitat era al voltant d’1,2 (densitat variable, en funció del gruix de la capa de llot), o sigui que era més pesat que l'aigua. A partir d'aquí, mitjançant una ampolla mig plena d'aigua i una cinta mètrica, vaig aconseguir saber a quina fondària estava aquest llot”.

Després d'un altre any, un nou període de descans de deu anys fins que el 1995, amb una tecnologia més moderna, va tornar-hi. “Quan vaig tornar l'any 1995 ja vaig disposar d'una sonda electrònica CTD, que té la particularitat que va recollint dades de manera continuada i agafa dades de temperatura, salinitat, conductivitat, i de pressió, que és el que ens indica la fondària. A partir d'aquí ja vaig poder-ho estudiar més a fons i vaig veure que, quan arribava al llot, la temperatura de l'aigua era diferent. L'aigua que aflorava del fons, en episodis de pluges abundants, tenia una temperatura més alta”.

I des de llavors ja no ha deixat de venir: “A partir del 1995 ja vaig començar a venir molt més sovint i a més ja estava a la Cobla. A vegades aprofitava que teníem assaig per fer les meves mesures. Per portar-ho a terme agafava una de les tradicionals barques de rem d'en Lero. Però el naufragi de la barca de l'Oca, l'octubre de 1998, va comportar la prohibició de fer servir aquestes barques fins ben entrat l'any 1999. V ser aleshores, després d'uns mesos de no poder prendre mesures, quan em vaig posar en contacte amb el Club Natació Banyoles”

Reconeix que des del primer dia el Club ho va veure amb bons ulls i que l’única condició que li van posar és que els donés una còpia de les seves mesures, cosa que fa puntualment. “Truco directament al conserge i acordem el dia que puc venir, per no coincidir amb competicions. Aleshores, amb un catamarà, em porten a un punt concret, situat uns 200 metres al davant del Club en què hi ha una fondària d'uns 90 metres. I, un cop arribat, al lloc prenc les mesures. Ara és un moment, ja que amb l'actual aparell cada segon agafa deu files de dades. Darrerament també he fet algunes altres observacions en les dues cubetes, la del nord i la del sud, i he vist que es comporten de manera diferent una de l'altra. Però encara no puc explicar molt el motiu, ja que tan sols han estat dues mesures”.

Aquestes mesures li ha permès constatar que a l’Estany, especialment a l'estiu, hi ha quatre capes d’aigua amb temperatures diferents que podria respondre a les diferents cubetes que forma l’estany i, òbviament, les que són menys profundes s’escalfarien abans que les més profundes. La primera d'elles, que arribaria fins a uns 7 metres, registra una temperatura molt semblant a la que podem trobar a la superfície. La segona, entre els 8 i 20 metres, ja és més freda. Fredor que va en augment a partir dels 20 metres, però amb la particularitat que varia molt poc durant tot l’any, uns 3 o 4 graus entre l’estiu i l’hivern. I, finalment, la darrera de les capes, entre els 40 i 50 metres és on es situaria la capa de llot, que com hem dit varia el seu gruix depenent de la pluviometria.

Totes aquestes mesures, tant a la platja de l'Estartit com a l'Estany de Banyoles, han esvaït els seus dubtes sobre l'anomenat canvi climàtic. “Els que observem amb aparells com els que jo faig servir tenim molt clar que el canvi climàtic és un fet. La temperatura de l'aigua de mar en superfície ha pujat pràcticament un grau, i mig grau a una profunditat de 80 metres. Això comporta que el nivell del mar estigui pujant 3 o 4 mm cada any (al pujar la temperatura de l'aigua, aquesta es dilata més i augmenta el seu volum, a més del progressiu desglaç de les glaceres. Jo porto des de l'any 1993 estudiant la posició de la platja de l'Estartit i en aquests anys he vist que recula una mitjana d'uns 60 cm l'any. Cada vegada tenim menys platja”.

I el mateix es podria dir de l'aigua de l'Estany: “Després de tots aquests anys, he constatat que la temperatura de l'aigua té una clara tendència a l’alça amb un increment d’un grau, especialment en la primera capa d’aigua”.

I, per acabar, destaca unes estadístiques: “El rècord de temperatura més alta que he observat a l’Estany de Banyoles va ser el 3 de juliol de 2019 amb una temperatura, a la primera capa d’aigua, de 28,56 graus. Es tracta d’una temperatura molt semblant a la de quatre anys abans, el 14 de juliol de 2015, en què el termòmetre va marcar 28,52 graus. Aquesta pujada de temperatura no és tan remarcable durant els mesos hivernals, essent la més baixa observada de 7,85 graus el 23 de febrer de 2005, una mica menys que l'assolida el 9 de febrer de 1986, en què es va arribar als 8,27 graus".